Ofelia Scheinin de Barenblit, fundadora de la Clínica Dental Barenblit, ha fet 87 anys i segueix transmetent la passió per tot el que l’envolta. Parla amb entusiasme del seu passat i conserva l’esperit d’emprenedora que el va fer crear la Clínica Dental Barenblit. Ofelia és alhora dolça i forta, amb una història darrere que l’ha obligat a evolucionar, progressar i convertir-se en una referència de l’odontologia convertint-se en membre d’honor de l’Associació de Dones Dentistes d’Espanya el 2005.
Explica’m: Com va començar la seva vida laboral?
Sempre vaig tenir clar que volia estudiar odontologia, i així va ser: el 1951 vaig entrar a la Universitat de Buenos Aires i vaig acabar la carrera el 1955. Un any després em vaig casar, i vam anar a viure a Monte Grande, un poble situat a 35 quilòmetres de Bons Aires.
Fa 64 anys!
Sí: Allà vaig muntar la meva primera consulta. La distribució de casa meva permetia disposar d’una sala d’espera i un consultori. Vaig començar amb una pacient, perquè era molt jove i amb poca experiència. Però va acabar tenint un èxit indescriptible aquella consulta.
Ha de ser una bonica experiència.
Preciosa. Van ser 12 anys meravellosos. Va coincidir amb el naixement dels meus tres fills i després vaig començar un nou projecte a la capital, la meva segona consulta.
I com va ser?
La clínica va obtenir els seus primers pacients ràpidament, perquè en aquella època amb prou feines hi havia odontòlegs. Però la situació política del país era nefasta: hi va haver un cop militar i les llibertats van desaparèixer. El meu marit en aquell moment era el director del departament de psicopatologia a un hospital. Era metge, psiquiatre i psicoanalista. Va començar a ensenyar i divulgar la salut: Ajudava totes aquelles persones treballant la psicopatologia. Va ser un èxit, però no va obtenir l’aprovació dels colpistes.
El seu marit va haver d’abandonar aquest projecte?
Sí, això i ho van acomiadar de la seva feina. Malauradament, com vam saber que la situació empitjorava i no érem gaire estimats per militars, vam abandonar Argentina ràpidament i vam venir a Barcelona.
Perquè Barcelona?
Barcelona era coneguda com una ciutat d’acollida i un lloc de futur. A part, uns anys abans del nostre canvi, hi van venir familiars i amics argentins. Era una manera de sentir-se abrigats després d’haver passat una època molt mala.
I s’han adaptat bé?
En l’aspecte laboral, el meu marit va créixer molt ràpid ja que la psicoanàlisi era molt necessitada en aquella època. A part, molta gent el coneixia i va obtenir pacients amb força rapidesa. Jo, en canvi, em vaig prendre un temps curt descans en la meva activitat professional per cuidar els meus fills i organitzar la situació. Familiarment ens va costar: anar-nos tan sobtadament del país i deixar-hi els avis va ser complicat per a nosaltres, però més per als nens.
Però va tornar a treballar.
Sí: vaig començar a treballar per compte d’altri, a clíniques de col·legues. Estava contenta perquè ens havíem aixecat d’aquell mal episodi i podia compaginar la meva tasca com a mare i com a odontòloga.
I va voler el seu propi projecte.
Sí: la meva tercera consulta!
Té alguna anècdota?
Moltes, però una de molt curiosa: Un cop va venir una mare desesperada amb una nena de 4 o 5 anys. Aquesta tenia càries i no es deixava guarir per ningú. Jo, com havia tingut l’experiència dels meus fills i la meva especialitat era la pediatria, el vaig anar curant mentre li explicava contes. Ella, tan tranquil·la es va deixar fer i vaig poder guarir la boca. Més tard vaig saber que la mare era la germana del director d’una de les mútues més grans del país.
I el director va contactar amb vostè.
Li van explicar que jo havia fet un miracle! Va voler que col·laboréssim i ell em portava a la consulta els afiliats a la seva mútua. Va ser un tracte que va beneficiar les dues parts. Van començar a arribar tots els executius i els va agradar com treballava. Es va fer molt soroll pel barri i tothom va acabar a la meva consulta. Havia de fer la visita amb mesos d’antelació.
I després va arribar l’expansió de la consulta…
El meu fill volia estudiar la carrera d’odontologia així que es va formar i estudiar l’especialitat d’Implants a Nova York i de Pròtesis a la Universitat de Barcelona, on actualment és professor i dirigeix el Màster d’Implants.
Vam voler un espai més gran i de seguida ens vam mudar a la clínica actual, l’any 2000. Ens coneixia molta gent, i des de llavors som una clínica de referència.
Fins quan va exercir?
Bé… Diguem que l’edat oficial de jubilació me la vaig saltar una mica. Vaig deixar de treballar amb 73 anys. Vaig tenir l’honor de celebrar les noces d’or de la professió, un dia que mai no oblidaré.
Va ser emprenedora i pionera. Hi havia poques dones com vostè.
Cert. No hi havia dones que creessin el seu propi negoci. La meva situació era estranya i més en l’àmbit de l’odontologia. Van coincidir les dues situacions: hi havia poques dones dentistes i poques dones emprenedores. I jo era totes dues.
Han passat uns anys i la clínica continua tenint èxit. Quin és el secret?
En primer lloc, i el més important és la qualitat humana de l’equip. Però la formació també és molt primordial: l’actualització constant dels conceptes i de les tecnologies. El bon material també és rellevant i, sobretot, el talent de l’equip. Crec que la nostra clínica aplega tots els ingredients perquè el pacient estigui tranquil, segur, ben atès i satisfet.