La doctora Scheinin

Ofelia Scheinin: “La Clínica Dental Barenblit reúne todos los ingredientes para que el paciente esté satisfecho.”

Ofelia Scheinin de Barenblit, fundadora de la Clínica Dental Barenblit, ha cumplido 87 años y sigue transmitiendo la pasión por todo lo que le rodea. Habla con entusiasmo de su pasado y conserva el espíritu de emprendedora que le llevó a crear la Clínica Dental Barenblit. Ofelia es dulce y fuerte a la vez, con una historia detrás que la ha obligado a evolucionar, progresar y convertirse en una referencia de la odontología convirtiéndose en miembro de honor de la Asociación de Mujeres Dentistas de España en 2005.

Explíqueme: ¿Cómo empezó su vida laboral?

Siempre tuve claro que quería estudiar odontología, y así fue: en 1951 entré en la Universidad de Buenos Aires y terminé la carrera en 1955. Un año después me casé, y nos fuimos a vivir a Monte Grande, un pueblo situado a 35 kilómetros de Buenos Aires.

¡Hace 64 años!

Sí: Allí monté mi primera consulta. La distribución de mi casa permitía disponer de una sala de espera y un consultorio. Empecé con una paciente, porqué era muy joven y con poca experiencia. Pero acabó teniendo un éxito indescriptible aquella consulta.

Debió ser una bonita experiencia.

Preciosa. Fueron 12 años maravillosos. Coincidió con el nacimiento de mis tres hijos y luego empecé un nuevo proyecto en la capital, mi segunda consulta.

¿Y qué tal fue?

La clínica obtuvo sus primeros pacientes rápidamente, porque en aquella época apenas había odontólogos. Pero la situación política del país era nefasta: hubo un golpe militar y las libertades desaparecieron. Mi marido en ese momento era el director del departamento de psicopatología en un hospital. Era médico, psiquiatra y psicoanalista. Empezó a enseñar y divulgar la salud: Ayudaba a todas aquellas personas trabajando la psicopatología. Fue un éxito pero no obtuvo la aprobación de los golpistas.

¿Su marido tuvo que abandonar dicho proyecto?

Sí, eso y lo despidieron de su trabajo. Desgraciadamente, cómo supimos que la situación empeoraba y no éramos muy estimados por militares, abandonamos Argentina rápidamente y nos vinimos a Barcelona.

¿Porque Barcelona?

Barcelona era conocida como una gran ciudad de acogida y un lugar de futuro. A parte, unos años antes de nuestro cambio, vinieron aquí familiares y amigos argentinos. Era una forma de sentirse arropados después de haber pasado una muy mala época.

¿Y se adaptaron bien?

En el aspecto laboral, mi marido creció muy rápido ya que el psicoanálisis era muy necesitado en aquella época. A parte, mucha gente lo conocia y obtuvo pacientes con bastante rapidez.  Yo, en cambio, me tomé un corto tiempo descanso en mi actividad profesional para cuidar de mis hijos y organizar la situación. Familiarmente nos costó: irnos tan repentinamente del país y dejar los abuelos allí fue complicado para nosotros, pero más para los niños.

Pero volvió a trabajar.

Sí: empecé a trabajar por cuenta ajena, en clínicas de colegas. Estaba contenta porque nos habíamos levantado de aquel mal episodio y podía compaginar mi tarea como madre y como odontóloga.

Y quiso su proyecto propio….

Sí: ¡mi tercera consulta!

¿Tiene alguna anécdota?

Muchas, pero una muy curiosa: Una vez vino una madre desesperada con una niña de 4 o 5 años. Ésta tenía caries y no se dejaba curar por nadie. Yo, cómo había tenido la experiencia de mis hijos y mi especialidad era la pediatría, fui curándole mientras le explicaba cuentos. Ella, tan tranquila se dejó hacer y pude sanar su boca. Más tarde supe que la madre era la hermana del director de una de las mutuas más grandes del país.

Y el director contactó con usted.

¡Le contaron que yo había hecho un milagro! Quiso que colaborásemos y él me traía a la consulta los afiliados a su mutua. Fue un trato que benefició a las dos partes. Empezaron a llegar todos los ejecutivos y les gustó como trabajaba. Se hizo mucho ruido por el barrio y todo el mundo acabó en mi consulta. Tenía que dar la visita con meses de antelación.

Y luego llegó la expansión de la consulta…

Mi hijo quería estudiar la carrera de odontología así que se formó y estudió la especialidad de Implantes en Nueva York y de Prótesis en la Universidad de Barcelona, donde actualmente es profesor y dirige el Máster de Implantes.

Quisimos un espacio más grande y en seguida nos mudamos a la clínica actual, en el año 2000. Nos conocía mucha gente, y desde entonces somos una clínica de referencia.

¿Hasta cuándo ejerció?

Bueno… Digamos que la edad oficial de jubilación me la salté un poquito. Dejé de trabajar con 73 años. Tuve el honor de celebrar las bodas de oro de la profesión, un día que nunca olvidaré.

Fue emprendedora y pionera. Debía haber pocas mujeres cómo usted.

Cierto. No había mujeres que creasen su propio negocio. Mi situación era extraña y más en el ámbito de la odontología. Coincidieron las dos situaciones: había pocas mujeres dentistas y pocas mujeres emprendedoras. Y yo era las dos.

Han pasado unos años y la clínica sigue teniendo éxito. ¿Cuál es el secreto?

En primer lugar y lo más importante es la calidad humana del equipo. Pero también es muy primordial la formación: la actualización constante de los conceptos y de las tecnologías. El buen material también es relevante y sobre todo el talento del equipo. Creo que nuestra clínica reúne todos los ingredientes para que el paciente esté tranquilo, seguro, bien atendido y satisfecho.

Ofelia Scheinin: “La Clínica Dental Barenblit reuneix tots els ingredients perquè el pacient estigui satisfet.”

Ofelia Scheinin de Barenblit, fundadora de la Clínica Dental Barenblit, ha fet 87 anys i segueix transmetent la passió per tot el que l’envolta. Parla amb entusiasme del seu passat i conserva l’esperit d’emprenedora que el va fer crear la Clínica Dental Barenblit. Ofelia és alhora dolça i forta, amb una història darrere que l’ha obligat a evolucionar, progressar i convertir-se en una referència de l’odontologia convertint-se en membre d’honor de l’Associació de Dones Dentistes d’Espanya el 2005.

Explica’m: Com va començar la seva vida laboral?

Sempre vaig tenir clar que volia estudiar odontologia, i així va ser: el 1951 vaig entrar a la Universitat de Buenos Aires i vaig acabar la carrera el 1955. Un any després em vaig casar, i vam anar a viure a Monte Grande, un poble situat a 35 quilòmetres de Bons Aires.

Fa 64 anys!

Sí: Allà vaig muntar la meva primera consulta. La distribució de casa meva permetia disposar d’una sala d’espera i un consultori. Vaig començar amb una pacient, perquè era molt jove i amb poca experiència. Però va acabar tenint un èxit indescriptible aquella consulta.

Ha de ser una bonica experiència.

Preciosa. Van ser 12 anys meravellosos. Va coincidir amb el naixement dels meus tres fills i després vaig començar un nou projecte a la capital, la meva segona consulta.

I com va ser?

La clínica va obtenir els seus primers pacients ràpidament, perquè en aquella època amb prou feines hi havia odontòlegs. Però la situació política del país era nefasta: hi va haver un cop militar i les llibertats van desaparèixer. El meu marit en aquell moment era el director del departament de psicopatologia a un hospital. Era metge, psiquiatre i psicoanalista. Va començar a ensenyar i divulgar la salut: Ajudava totes aquelles persones treballant la psicopatologia. Va ser un èxit, però no va obtenir l’aprovació dels colpistes.

El seu marit va haver d’abandonar aquest projecte?

Sí, això i ho van acomiadar de la seva feina. Malauradament, com vam saber que la situació empitjorava i no érem gaire estimats per militars, vam abandonar Argentina ràpidament i vam venir a Barcelona.

Perquè Barcelona?

Barcelona era coneguda com una ciutat d’acollida i un lloc de futur. A part, uns anys abans del nostre canvi, hi van venir familiars i amics argentins. Era una manera de sentir-se abrigats després d’haver passat una època molt mala.

I s’han adaptat bé?

En l’aspecte laboral, el meu marit va créixer molt ràpid ja que la psicoanàlisi era molt necessitada en aquella època. A part, molta gent el coneixia i va obtenir pacients amb força rapidesa. Jo, en canvi, em vaig prendre un temps curt descans en la meva activitat professional per cuidar els meus fills i organitzar la situació. Familiarment ens va costar: anar-nos tan sobtadament del país i deixar-hi els avis va ser complicat per a nosaltres, però més per als nens.

Però va tornar a treballar.

Sí: vaig començar a treballar per compte d’altri, a clíniques de col·legues. Estava contenta perquè ens havíem aixecat d’aquell mal episodi i podia compaginar la meva tasca com a mare i com a odontòloga.

I va voler el seu propi projecte.

Sí: la meva tercera consulta!

Té alguna anècdota?

Moltes, però una de molt curiosa: Un cop va venir una mare desesperada amb una nena de 4 o 5 anys. Aquesta tenia càries i no es deixava guarir per ningú. Jo, com havia tingut l’experiència dels meus fills i la meva especialitat era la pediatria, el vaig anar curant mentre li explicava contes. Ella, tan tranquil·la es va deixar fer i vaig poder guarir la boca. Més tard vaig saber que la mare era la germana del director d’una de les mútues més grans del país.

I el director va contactar amb vostè.

Li van explicar que jo havia fet un miracle! Va voler que col·laboréssim i ell em portava a la consulta els afiliats a la seva mútua. Va ser un tracte que va beneficiar les dues parts. Van començar a arribar tots els executius i els va agradar com treballava. Es va fer molt soroll pel barri i tothom va acabar a la meva consulta. Havia de fer la visita amb mesos d’antelació.

I després va arribar l’expansió de la consulta…

El meu fill volia estudiar la carrera d’odontologia així que es va formar i estudiar l’especialitat d’Implants a Nova York i de Pròtesis a la Universitat de Barcelona, ​​on actualment és professor i dirigeix ​​el Màster d’Implants.

Vam voler un espai més gran i de seguida ens vam mudar a la clínica actual, l’any 2000. Ens coneixia molta gent, i des de llavors som una clínica de referència.

Fins quan va exercir?

Bé… Diguem que l’edat oficial de jubilació me la vaig saltar una mica. Vaig deixar de treballar amb 73 anys. Vaig tenir l’honor de celebrar les noces d’or de la professió, un dia que mai no oblidaré.

Va ser emprenedora i pionera. Hi havia poques dones com vostè.

Cert. No hi havia dones que creessin el seu propi negoci. La meva situació era estranya i més en l’àmbit de l’odontologia. Van coincidir les dues situacions: hi havia poques dones dentistes i poques dones emprenedores. I jo era totes dues.

Han passat uns anys i la clínica continua tenint èxit. Quin és el secret?

En primer lloc, i el més important és la qualitat humana de l’equip. Però la formació també és molt primordial: l’actualització constant dels conceptes i de les tecnologies. El bon material també és rellevant i, sobretot, el talent de l’equip. Crec que la nostra clínica aplega tots els ingredients perquè el pacient estigui tranquil, segur, ben atès i satisfet.